Amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, un adjuntem el text que formava part del dossier del passat viatge a Mauthausen que va recordar aquest aniversari:
1948-2023: 75 ANYS DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS (DDHH)
STÉPHANE HESSEL
L’any 2010 sortí a la llum el manifest Indigneu-vos que apel·lava la consciència dels joves per rebel·lar-se davant les injustícies. El seu autor era Stéphane Hessel (1917-2013), que havia viscut una bona part dels esdeveniments del segle XX. D’origen berlinès, de ben petit s’instal·là a París, on es relacionà amb els cercles intel·lectuals i artístics d’avantguarda. Amb la invasió alemanya combaté contra l’ocupant nazi des dels rengles de la Resistència dins la xarxa “Greco”.
Capturat per la Gestapo, per la seva condició de resistent i jueu, va ser encabit en un tren, amb d’altres presoners, destinats a Buchenwald i altres camps de concentració. Qualificats de “terroristes perillosos”, tot el grup estava destinat a morir, però gràcies a l’acció de resistència de l’interior del camp alguns pogueren salvar-se. Així, Hessel fou traslladat a Dora-Mittelbau, on hi romangué fins a l’evacuació a Bergen-Belsen, aconseguint evadir-se del comboi que el traslladava.
En acabar la Segona Guerra Mundial, Hessel va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i al llarg de la seva vida va ser defensor infatigable dels drets humans arreu del món, en missions diplomàtiques de les Nacions Unides com a mediador i en responsabilitats ministerials a França.
LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DDHH
La Declaració fou adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides a París el 10 de desembre de 1948. Malgrat la realitat política del moment, marcada per la Guerra Freda, els seus redactors tenien ben presents els estralls dels anys de guerra, en que es vulneraren els drets fonamentals a tots els perseguits, detinguts o deportats d’arreu del món.
I així s’expressava en el preàmbul:
“Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món.
Considerant que del desconeixement i menyspreu dels drets humans n’han derivat actes de barbàrie que revolten la consciència de la humanitat, i que l’adveniment en el futur d’un món on les persones alliberades del terror i de la misèria tinguin dret a parlar i a creure lliurement ha esdevingut la més alta aspiració humana.
Considerant cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l’ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l’opressió.
Considerant que és també essencial de fomentar l’establiment de relacions amistoses entre les nacions.
Considerant que en la Carta de les Nacions Unides els pobles han proclamat llur fe en els drets fonamentals de l’ésser humà, en la dignitat i en la vàlua de la persona humana, en la igualtat de drets d’homes i dones, i que s’han demostrat disposats a afavorir el progrés social i a instaurar unes millors condicions de vida dins d’una més gran llibertat.
Considerant que els estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans, de les llibertats fonamentals.
Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i d’aquestes llibertats és de la més gran importància amb vista al ple acompliment d’aquest compromís
L’Assemblea General,
Proclama aquesta Declaració universal dels drets humans com l’ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir a fi que totes les persones i òrgans de la societat, tenint aquesta Declaració sempre present a l’esperit, s’esforcin a promoure el respecte d’aquests drets i d’aquestes llibertats mitjançant l’ensenyament i l’educació, i assegurar amb mesures progressives d’ordre nacional i internacional llur reconeixement i aplicació universals i efectius, tant per part dels estats membres com dels territoris que jurídicament en depenen.”
Els drets humans fonamentals quedaren recollits en 30 articles, el primer dels quals declarava la llibertat i igualtat de tots els éssers humans, sense cap distinció de religió, classe, origen, opció política, etc. A més de condemnar el servilisme, l’esclavatge, les tortures, els tractes inhumans o degradants o les detencions arbitràries, bona part dels articles versaven sobre els drets inalienables, econòmics, socials, polítics, culturals i cívics de totes les persones: la circulació i la lliure residència dins o fora del territori, la propietat individual i col·lectiva; la llibertat de pensament, de consciència i religió; la llibertat de reunió, expressió i associació pacífiques; la participació directa o indirecta en el govern; la igualtat davant els tribunals, independents i imparcials; el treball amb condicions equitatives i satisfactòries; la sindicació per la defensa dels seus interessos; el nivell de vida adequat amb garanties de salut i benestar; l’accés a l’educació; la integració en la vida cultural de la comunitat; etc. La declaració acabava amb els deures de les persones vers la comunitat, solament dins de la qual podia desenvolupar lliure i plenament la seva personalitat, garantir el respecte i reconeixement dels drets de l’altre i contribuir al benestar general en una societat democràtica.
Per la manca de consens, la Declaració no va aconseguir revertir-se en un tractat internacional, obligatori per als estats signants, però va esdevenir un referent orientatiu i va obrir el camí per l’adopció de tractats jurídics a nivell mundial i regional, en un llarg procés que tingué un punt culminant amb el Pactes Internacionals de Drets Humans de 1966, no exempt de tensions en la seva elaboració i concreció, a causa de la política de blocs i la progressiva incorporació a l’ONU dels països descolonitzats. A la dècada dels 70 entraren en vigor els Pactes Internacionals de Drets Humans, que en l’actualitat són: drets civils i polítics, econòmics i socials; contra el racisme; contra la discriminació de les dones; contra la tortura; drets de la infància; treballadors migrants; contra la desaparició forçosa, i drets de les persones amb discapacitat.
EL CAS SINGULAR D’ESPANYA
Tot i la força de l’ideari de la Declaració, els abusos contra els drets humans s’han manifestat i es manifesten arreu del món. Tan sols cal referir-se al cas d’Espanya, que no va ser admesa com a membre de l’ONU fins l’any 1955. L’Assemblea General d’aquest organisme havia condemnat, el 1945, en sengles conferències a Postdam i San Francisco, el règim de Franco, pel seu origen i naturalesa feixista. I el 12 de desembre de 1946, l’Assemblea, sota les consideracions del caràcter de la Dictadura, de l’ajut rebut per l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, de l’acció de la División Azul i el suport als enemics dels aliats, de formar part de la conspiració bel·ligerant contra els països de les Nacions Unides, va acordar excloure Espanya dels organismes internacionals i la retirada d’ambaixadors, a més d’estudiar les mesures pertinents en cas de no establir un govern amb consentiment dels governats i compromès en respectar la llibertat de paraula, de culte i de reunió.
(Resolució 39 (I) de l’Assemblea General de l’ONU sobre la qüestió espanyola).
La majoria d’estats retiraren els ambaixadors, però mai es trencaren del tot les relacions diplomàtiques. Els EUA, amatents a fer d’Espanya una plataforma de contenció del comunisme, endegaren un seguit de programes d’ajut econòmic, fins que el 1950 es derogà la resolució de condemna de la ONU i el 14 de desembre de 1955 Espanya va a passar a ser-ne membre.
Per a res comptaren la repressió i l’opressió del poble ni la violació sistemàtica dels Drets Humans, durant tota la llarga Dictadura i fins i tot en els anys de la Transició, tot i la ratificació per part d’Espanya dels Pactes de 1966 abans al·ludits i la signatura d’alguns convenis. En són clar exemple les reiterades negatives a les peticions de legalització de l’associació l’Amical de Mauthausen i altres camps, fundada l’any 1962 per tal de defensar els drets morals i materials dels deportats i les seves famílies i que no va obtenir el reconeixement legal fins 1978. Fou el mateix any en que el 29 de desembre s’aprovà la Constitució, en la qual la Declaració Universal dels Drets Humans quedà fixada en els següents termes:
“Article 10 Constitució Espanyola
- La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social.
- Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”
A hores d’ara, cal valorar aquella llunyana Declaració com el document en que, per primera vegada, quedaren ressenyats de manera clara els drets i llibertats per a totes les persones. Elaborada amb forta determinació pels seus autors, un dels quals, Stéphane Hessel, tot i haver patit totes les ofenses a la seva dignitat, aconseguí revertir-les en un llarg camí vers la defensa dels drets de totes les persones del món, privades de la seva dignitat.
Manca encara recórrer un llarg camí per incorporar altres nous drets, entre els quals el dret a la memòria, i fem nostres les paraules expressades pel relator de l’ONU, Pablo de Greiff, l’any 2014 en la seva visita a Espanya, per tal de reivindicar i lluitar per “la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició”.